Presentación de Marta Balañá
Ana Pachecho
De vegades, ha d'ocórrer un tsunami perquè el rumb de la nostra vida canvïi per complet i ens porti per camins plens de llum i noves oportunitats.
Això és el que li va passar a la Marta. Imagineu-vos una dona que l'any 92, en plena voràgine de les Olimpiades, i després de néixer el seu tercer fill, i de tenir una vida molt estable, apareixen els primer símptomes d'una malaltia que tardaria messos en ser diagnosticada. I es troba, de la nit al dia, amb que la seva vida canviaria rotindament. El Parkinson és el seu tsunami personal. Això la fa deixar el seu treball de professora i replantejar-se tot de nou. I, després d'un període de dol, decideix dedicar-se a la seva passió mig abandonada fins ara, que era la pintura.
És impossible
no parlar de les dones, sense parlar de
lluita. L’ 2010, va patir un greu accident de cotxe, quan conduïa sola i
segurament pels efectes de la medicació,
que la va fer estar mesos amb hospitalització domiciliaria . Però la
Marta és una dona forta i el
seu estendard és el seu somriure. Las Marta és valenta i lluitadora i va
saber trobar la força en les persones que l'envolten, especialment el seu
marit, L’Adolfo, i els seus fills Carles, Lluis i Pepe, i ha sabut encomanar la seva sensibilitat i
aquesta bona vibració que sent cap a la
vida. La Marta és un ésser especial. És
una dona que ha sabut fer de cada
batalla el seu propòsit per continuar, tot i els remolins de terra que la feien
caure a terra i que fins i tot així es parava sostinguda en el seu propi
coratge per seguir donant-li batalla al destí. La Marta va demostrar veure la
llum quan tot semblava estar a les fosques.
La pintura ha estat la
seva medicina, juntament amb la família i els bons amics.. Al conèixer la
Marta, vaig comprendre que cada un mira
el món d'una manera diferent, depenent del seu "marc de referència".
I que per poder veure la vida com un quadre de Monet, hem de fer un esforç per
treure fora els grisos i els negres i convertir-los en colors pastel. Els seus quadres reflexen a través dels colors
com ella veu la vida. I la vida és de colors suaus. Ha fet exposicions a
Catalunya i a l’Estat Espanyol. I ha estat premiada en diferents certàmens i
concursos de pintura . A la Marta li agrada pintar al seu estudi amb la música
d’Antonio Flores. Hi ha una cançó seva que es diu el coraje de vivir i que
diu: La vida no es un trozo de papel , Es la pena y la
alegría, Un camino por hacer .
M’agradaria acabar amb un
poema escrit per la pròpia Marta que diu:
Atada a la realidad de la vida veo pasar el tiempo.
Mi refugio, el amarillo, azul, rojo y blanco
fluyen constantemente por mi cabeza.
Cuando cesan, cuando no fluyen,
me ahogo en
ellos.
Se ve que no saben salir.
Gracies, Marta, per fer-nos veure que la vida
és un quadre en blanc que val la pena pintar-lo cada dia de mil colors.
Discurs d'agraïment. Marta Balañá
Gràcies a l’Ajuntament de Tarragona per la distinció que
avui hem feu. Em fa molta il·lusió.
Encara que pateixo el meu Parkinson des de fa 26 anys, he
tingut molta sort perquè he trobat el suport de moltes persones que m’estimen.
Era molt jove quan em van diagnosticar. La meva avia deia
que aquesta malaltia l’havia de patir ella. Va ser molt difícil d’acceptar.
El Parkinson m’ha dificultat la vida des de el punt de
vista físic i emocional. A l’inici del tractament vaig sentir una gran millora.
Abans de l’operació, tot era molt dur. Tenia moments en
els que no em podia moure i d’altres amb moviments involuntaris exagerats.
I ara, el Parkinson em limita, em provoca una sensació de
malestar i em dificulta expressar-me amb paraules. Sort de la pintura.
Pintar em va omplir la vida. La pintura m’ha ajudat a
conviure amb tot aquest procés.
M’agradaria aprofitar aquest dia per donar les gràcies a
totes aquelles persones que esteu al meu costat, sense les quals la meva vida
hauria estat molt més difícil. He rebut molt de tots vosaltres:
Tots els meus amics.
El Dr Marés i els neuròlegs del Clínic.
La meva mare i els meus germans, el Lluís i la Susana.
Els meus fills Carlos, Luis i Pepe, als que vaig voler
amagar la meva malaltia i en els que ara trobo un gran suport.
L’Adolfo, el meu home i amic, que m’ha acompanyat sempre
i fa que tot em sigui molt més fàcil.
Malgrat tot, puc dir que soc feliç.
Tarragona, 14 de març de 2018
